No m’he equivocat. No hi ha cap errada. Les majúscules del titular són plenament meditades. Perquè, després d’haver viscut en directe la meva primera jornada d’esport dansa, tinc clar que estem parlant d’un esport amb majúscules.

Ho és perquè em va encantar l’ambient, la forma de competir, l’esportivitat, el fet d’animar i ser animats. Poques vegades he estat a un esdeveniment on, a més del més absolut dels respectes envers els altres competidors, la resposta després de cada actuació, el que sortia de forma natural, era embogir i aplaudir amb passió.

Lògicament, el format ajuda. No hi ha puntuacions, no hi ha guanyadors. Però això no resta mèrit al fet que tots els conjunts, TOTS, miraven amb atenció com ballaven els altres equips, admiraven els seus moviments, intentaven aprendre sense caure en aquesta trampa, tan comuna, que és l’enveja.

Tampoc és fàcil trobar l’enorme complicitat que existeix entre l’entrenador o entrenadora i els seus alumnes. Es pot veure com, a l’altra banda de la pista, pateixen, somriuen, senten. Una capacitat d’empatia que expressen amb naturalitat i que, estic més que segur, arriba als esportistes i els ajuda a tirar endavant.

No vull que ningú pensi que és el típic discurs sobre els valors, una cosa de la qual es parla bastant més del que finalment s’aplica. Que ningú s’enganyi, porto tota la vida dedicat al bàsquet, un esport competitiu, on si hi ha guanyadors i perdedors i on, malauradament, hi ha episodis de dubtosa ètica. Personalment, no canviaria “el meu” bàsquet per l’esport dansa. Però això no impedeix que hagi estat capaç d’admirar, de gaudir i sobretot de respectar aquesta disciplina, nova per a mi, que se’m va presentar dissabte passat.

Gràcies a l’esport dansa per ensenyar-me que l'esport és molt més gran del que imaginava.

Andrés Rubio