A mi, els pares i mares, m’agraden. No els considero violents, perillosos, ni crec que siguin “el pitjor de l’esport base”, aquesta frase que sembla que genera un consens absolut. Doncs no hi estic d’acord. Sí, m’he trobat alguns que eren peculiars, estranys, que s’enfadaven per decisions tècniques, amb els àrbitres, fins i tot que qüestionaven la meva metodologia. Però tot des del més absolut dels respectes i, cal remarcar-ho, eren casos molt concrets i aïllats.

M’agraden els pares i mares perquè considero que són una part fonamental de l’esport base. Perquè sempre m’han ajudat, o ho han intentat, en aquesta meravellosa feina que és educar a un infant. Al cap i a la fi, compartim un projecte comú i complicat com fer créixer a petites persones de la millor forma possible. Segurament amb errades. Als entrenaments, a casa, als partits, al cotxe, a l’escola. No som perfectes i ens equivoquem, però sempre cal partir de la base que ho intentem fer de la millor forma possible.

M’agraden els pares i mares perquè molts d’ells s’esforcen, portant al nen o nena a l’entrenament, recollint-lo, agafant el cotxe per anar al partit de dissabte, portant fins i tot a altres companys que potser no tenen com anar-hi. Realitzen una feina absolutament imprescindible en qualsevol equip base, feina que, cal reconèixer, poques vegades agraïm.

La meva experiència és meva i de ningú més. Personal i intransferible. D’un esport concret com és el bàsquet i d’un temps concret com són els últims 14 anys. No em considero la persona més afortunada del món i, per tant, no crec que el factor sort hagi fet que els millors pares hagin acabat sempre al meu costat. N’he tingut, de problemes. Però crec que tots, tant ells com jo, ho hem intentat solucionar sempre d’una forma prou assenyada. Perquè el respecte, convé no oblidar-ho, cal guanyar-s’ho.

En uns dies polèmics sobre els pares i mares de l’esport base, amb vídeos inclosos, em venia de gust recordar que la immensa majoria són gent extraordinària. De fet, si faig números, i aquí tindríem material per a un altre article, probablement m’he trobat més entrenadors de dubtoses actuacions ètiques que pares i mares “dolents”. Qüestió de sort, d’empatia, de sensacions, d’expectatives o de sentit comú. Us deixo triar. 

Andrés Rubio Román